LA NOSTRA TERRA

 LA NOSTRA TERRA

La Valencia Moderna

       España sigue ganando territorios                           ¿Quiere saber mas sobre cotilleos?

       ¡Carlos I llega al trono!                                             Vayase a nuestro apartado de

       ¿Nos espera una era de prosperidad,                     moda, con la invitada

       o la ciencia ha llegado demasiado                           especial Belen Estevez.

        Lejos?                                                                      El art renaixentista arriba a la

       ¿Quiere saber mas sobre su horoscopo?                Nostra Terra.

        Tenemos los mejores brujos para usted.                 El periodic en valencia i castella

        ¿Quiere saber como invertir correctamente?          Ara i sempre aço sera:

         Los mejores consejos en el apartado de                LA NOSTRA TERRA!

         economia

¡Si usted quiere saber mas lea

nuestro periódico! Pulse aquí.


SECCIONES

Economia

Arte

Politica

Deportes

Carlos I y V de Alemania

Biografias

Pasatiempos

Anuncios

Agradecimientos

Economia

                           ECONOMIA

   En los siglos XVI y XVII, el regadío siguió ganando tierras al  secano, con la construcción de obras como la acequia mayor de Sueca a Valencia, la acequia de Escalona a Castellón, y el pantano de Tibi en Alicante.

La producción agrícola se oriento hacia cultivos destinados al  comercio; El arroz que se sembraba por todo el litoral. La viña con grandes campos en el bajo Maestrazgo, el Alto Palancia y el Camp de Morvedre.Y la morera, que ocupaba parcelas enteras de la Ribera, 

especialmente en la Alcudia.

EL COMERCIO Y LAS MANUFACTURAS

En el siglo XVII, se desarrollo la industria de la seda. Fruto  de esta prosperidad, el gremio de la seda se convirtió en 1686 en el Arte Mayor de la Seda. El aumento de los cultivos y el auge de la manufactura favorecieron la recuperación del comercio tradicional en el ámbito mediterráneo.También se abrieron  nuevas rutas al Atlántico, hacia Europa y América,gracias a la presencia de mercaderes establecidos en los puentes del reino.

Desde el puerto de Alicante, se exportaba vino, aguardiente y tejidos de seda, hechos que compensaban las importaciones masivas de cereales, de los cuales el reino era deficitario.

La llegada al poder de Carlos I de España en 1518, dio lugar a importantes conflictos sociales como las revueltas de las Germanías de los gremios y los agricultores valencianos contra diversos virreyes y lugartenientes.

Otro problema importante fue la drástica reducción demográfica,hasta un tercio de la población como consecuencia de las diferentes expulsiones de judíos en (1492) y moriscos en (1609) del Reino, lo cuál hizo que su economía entrase en una grave crisis, debido principalmente, a la falta de mano de obra barata que había con la población morisca valenciana (denominados "tangarins"), y la fuga de capitales y activos acumulados por los sefarditas.  Precisamente, el gran número de moriscos que había en el Reino de Valencia (con gran diferencia, era donde más había de toda España, con cerca de 110.000), su nula integración en la sociedad y la ayuda que procuraban a los piratas berberiscos, que estuvieron asolando las costas valencianas hasta bien entrado el siglo XVII, fue una de las causas que originaron el decreto de la expulsión de los moriscos, que se cumplió con gran severidad en toda España.  El norte de la provincia de Alicante se quedo, a raíz de esto, prácticamente totalmente despoblado.

Los efectos de las Germanías, la reducción demográfica tras las expulsiones de las minorías, los continuos ataques turco-argelinos contra la costa, y, en gran medida, la desviación de la economía mundial hacia el Atlántico en detrimento del comercio mediterráneo (a raíz del descubrimiento de América), fueron desdibujando el peso de la región valenciana en el conjunto de España.  Por otro lado, en consonancia con el

aumento del autoritarismo del resto de las monarquías europeas, se produjo todo a lo largo de los siglos XVI y XVII, un progresivo reforzamiento del poder real; así, las aristocráticas Cortes forales Valencianas fueron por ultima vez convocadas en 1645.

MI OPINIÓN;

     Yo creo que Carlos I, llegó siendo un joven sin experiencia, pero a partir de los 40 años que estuvo en el poder fue haciéndose un buen Rey.

    

Además, las cosas que fueron ocurriendo, sucedieron por que los nobles querían tener el poder de la dinastía de Carlos I, y esto dio lugar a grandes altercados en el  reino de Valencia.

POLITICA

Política      

EL REINO DE VALENCIA ES GOVERNADO POR LOS AUSTRIAS

Los monarcas de la dinastía de los Austria mantienen las leyes y las tradiciones del Reino de la Corona de Aragón. Y nuestro reino han conservado los fueros, las leyes y también nuestras instituciones.

Estos monarcas han dejado de convocar las cortes, ahora solo las convocan cuando necesitan dinero o para reclutar soldados.

Ahora los reyes no administran directamente sus territorios, esta función lo hace un virrey.

                 8

Este cargo es ocupado por miembros de la familia real, por ejemplo los virreyes de nuestro reino son: Germana de Foix, que es la segunda esposa de Fernando el Católico o Francisco de Sandoval que es marqués de Dénia y duque de Lerma, futuro privado del Rey Felipe III.

Los funcionarios principales (virrey y entre otros cargos) son personas de fuera del reino o nobles, que se preocupan más por influir en la corte de Madrid que por los intereses de nuestro reino.

Se ha agravado la confortación entre señores y campesinos, y se ha reavivado la hostilidad contra los mudéjares.

La revolución de las Germanias ha estallado por culpa de la protesta de la carestía de la vida y el abandonamiento de las ciudades, por parte de la nobleza y de los funcionarios de la monarquía. Esta revolución se a convertido en una revolución antiseñorial.

A parte esta revolución ha incrementado la desconfianza de la población cristiana contra los mudéjares, se los acusa de ser el soporte principal de los nobles, sus señores.

También se los considera responsables de mantener contactos y de ayudar a piratas bárbaros que atacan las costas valencianas.  

ARTE

LA DIFUSIÓ DE L’ART RENAIXENTISTA

L’ARQUITECTURA

L’estil renaixentista es va introduir al llarg del segle XVI. Cap a la seua darreria, presenten influències classicistes els claustres del col·legi del Corpus Christi a València i també la portada de l’església de l’Assumpció de Vistabella.Una de les obres més destacades és Sant Miquel dels Reis de València, monestir de l’ordre dels jerònims del qual va ser encarregat al gran arquitecte Alonso de Covarrubias.

L’ESCULTURA

La figura més destacada va ser la del valencià Damià Forment, representa l’evolució del retaule gòtic a noves formes renaixentistes.La seua obra més important és el retaule per a l’altar major del monestir de Poblet.

LA PINTURA

A les arts visuals els èxits significatius van ocórrer al voltant de l'any 1000 tant a Itàlia com al nord de la Xina. L'art de Masaccio i els escrits de Leon Battista Alberti van ajudar a establir la perspectiva lineal i la idealització del cos humà com les idees principals de la pintura renaixentista italiana a principis del segle XV. Alhora es va produir al nord la pintura gòtic-flamenca, que també s'ha considerat prerenaixentista o renaixement nòrdic. Artistes flamencs com Jan van Eyck van innovar amb la pintura a l'oli i                    

composicions espacials intuïtives. El breu Alt Renaixement (h. 1500-1520), centrat al voltant de Leonardo da Vinci, Miquel Àngel i Rafael a Florència i Roma, va ser una culminació dels èxits italians, mentre que artistes com Alberto Durero va arribar a un nivell similar d'innovació artística i intel·lectual a l'Europa septentrional.

                  

La pintura del Renaixement tardà, des d'al voltant de 1520 fins al final del segle XVI, està marcada per diverses tendències manieristes que es van expandir a partir d'Itàlia a la resta de França. La decadència del renaixement s'inicia a Itàlia poc després d'intervingut el segle XVI. Es caracteritza per la manca o escassetat de bons mestres, optant els artistes per imitar les obres dels grans mestres anteriors en lloc d'estudiar la naturalesa per crear les seves obres originals. En el manierisme s'exagera el moviment en les figures, l'expressió és afectada i amanerada o poc natural dels rostres.

EL BARROC VALENCIÀ

L’ARQUITECTURA I L’ESCULTURA

El barroc, a més d'un període artístic, fou un moviment cultural que es va estendre a la literatura, l'escultura, la pintura, l'arquitectura i les arts escèniques des del 1600 fins a 1700, aproximadament. L'art espectacular del barroc recordava la gran òpera del moment. Durant un temps, el terme barroc s'havia fet servir per a descriure quelcom artificialment complex i extravagant, i no va ser fins al segle XIX quan va començar a fer-se servir per a anomenar l'art i l'arquitectura del segle XVII, amb què es van crear alguns dels edificis, escultures i quadres més grans i dramàtics de la història de l'art.

El període del Barroc se situa entre els períodes del Renaixement i el Neoclàssic. Va estar molt de moda en les monarquies absolutistes, ja que n'emfasitzava l'autoritat, riquesa i estil de vida. El també anomenat estil de l'absolutisme va ser usat per l'Església catòlica per a mostrar el seu poder contra els nombrosos moviments revolucionaris culturals que van produir una nova ciència i noves formes de religió, com la reforma protestant, per això on es va desenvolupar més va ser a Itàlia, Espanya, França, Àustria, sud d'Alemanya i Europa central. El tema estrella era la religió i l'estil, molt teatral, tendia a ser ampul·lós i afectadament dramàtic.

L'estil barroc va sorgir a principis del segle XVII, després del Concili de Trent (1545-1563) a Itàlia. D'ací es va estendre cap a la major part d'Europa. Fou un moviment que va impulsar un estil artístic que es dirigís no sols a les elits, sinó al poble illetrat. Així, en òpera, dansa, teatre, pintura i arquitectura, el barroc utilitza una iconografia directa i teatral, amb tendència a una abundància d'ornamentació. Durant els segles XVIII i XIX, el terme barroc va tenir un sentit pejoratiu, sinònim de sobrecarregat, desmesurat i irracional, fins que posteriorment fou revalorat a finals del segle XIX per Jacob Burckhardt i després per Benedetto Croce i Eugeni d'Ors.

LA PINTURA

La pintura barroca és perióde pictòric de la història de l'art desenvolupat a Europa. Durant aquest període artístic la pintura adquireix un paper prioritari dins de les manifestacions artístiques. Essent l'expressió característica del pes de la religió en els països catòlics i del gust burgès en els països protestants.

Es desenvolupen nous gèneres com els bodegons, paisatges, retrats, escenes costumistes. Igualment, s'enriqueix la iconografia de tipus religiós. Existeix una tendència i una cerca del realisme que es conjuga amb la teatralitat i sovint el dramatisme.

El color, la llum i el moviment, són els elements que defineixen la forma pictòrica, mentre que la dinàmica del espai, la visió de les escenes en profunditat, l'estructuració de les composicions mitjançant diagonals i la distribució de taques de llum i color configura l'espai com una cosa dinàmica, on els contorns se dilueixen i les figures perden rellevància davant la unitat de l'escena.

-Pintura barroca a Itàlia:

La pintura a Itàlia de l'època intenta trencar amb les formes de l'estil artístic que va dominar Itàlia des del final del Renaixement fins a l'inici del Barroc. Els encarregats van ser dos grups ben diferenciats; d'una banda el pintor Caravaggio i per l'altre els germans Carracci (Ludovico, Agostino i Annibale).

El naturalisme, del qual el Caravaggio n'és el millor representat, tracta temes de la vida quotidiana, amb imatges tètriques usant efectes de llum. Els clarobscurs procuren donar intensitat i vistositat. Fugen dels ideals de la bellesa, mostrant la realitat tal com és.

D'altra part, els Carracci formen l'anomenat classicisme. Els temes a dibuixar són inspirats de la cultura grecollatina, amb éssers mitològics. Els autors del segle XVI, com Rafael i Miquel Àngel són fortes influències. El color és suau, igual que la llum, i es pinta a frescs i sostres.

Ambdues tendències van deixar l'escola i van servir per renovar l'escenari pictòric.

La presència de Rubens, un altre geni del Barroc, a Gènova es veu reflectida per les obres de la zona.

-Pintura barroca a França:

A França, el manierisme es veu influenciat pel Barroc. La pintura és classicista i s'usa per decorar palaus, amb un estil sobri i equilibrat. Es pinten retrats i es tracten temes mitològics.

El seu autor més destacat és Nicolas Poussin, qui va estar clarament influenciat pels corrents italians, després de la seva visita a Roma. Va buscar la inspiració a les cultures grecoromanes. Altres artistes van ser Georges de La Tour i Felip de Champaign.

Tot i així, el barroc a França va ser poc més que una influència, transformant-se després amb el rococó.

-Pintura barroca a Espanya:

A Espanya, el barroc suposa el moment culminant de l'activitat pictòrica, destacant una gran quantitat de pintors, la genialitat i maestresa de Velázquez, Ribera, Murillo o Zurbarán. El període va ser conegut com a Segle d'or espanyol, com es veu veient la gran quantitat d'importants figures que treballaran, a pesar de la crisi econòmica que patia el país.

Els pintors espanyols usen la inspiració d'artistes italians com Caravaggio i el seu tenebrisme. La pintura flamenca barroca influeix notablement a Espanya, degut al mandat que s'exerceix a la zona, i l'arribada de Rubens al país com a pintor de la cort.

Les principals escoles de Barroc van ser les de Madrid, Sevilla i València.

La temàtica d'Espanya, catòlica i monàrquica, és clarament religiosa. La majoria d'obres van ser directament encarregades per l'església. D'altra part, moltes pintures tracten de reis, nobles i les seves guerres, com el famós quadre Las Lanzas que va pintar Velázquez el 1635 pel Palacio del Buen Retiro de Madrid. La mitologia i els temes clàssics també van ser una constant. Però la religió cristiana és la que més es repeteix, pot servir com a exemple El martirio de San Felipe, gran obra de José de Ribera. El realisme de les obres s'usarà per transmetre al fidel la idea religiosa, per la qual cosa el Barroc va ser una arma per l'església.

Els colors són vius, amb múltiples focus de llum que creen moltes zones d'ombra. El tenebrisme italià es deixarà sentir a tots els pintors espanyols. Les figures no solen posar, són captades amb un moviment exagerat per donar força a l'escena. Els quadres a l'oli són gegants i habitualment complexes, amb diverses figures i gestos expressius.

DEPORTES

       DEPORTES

Los torneos y las justas formaban parte de las fiestas cortesanas y cívicas y en ellos los caballeros mostraban sus habilidades combativas y dejaban claro cuáles eran sus señas de identidad y su posición en la escala social. El objetivo de nuestro estudio es la recuperación de la memoria del espectáculo caballeresco en el reino de Valencia durante la época foral, el contenido festivo e ideológico de estas fiestas, cuya proyección política es innegable en un momento en que los ideales caballerescos estaban en decadencia. Con el discurrir de los siglos el valor y la destreza, reflejados en la brutalidad de la batalla medieval dejaron paso al espectáculo galante de los Tiempos Modernos.

-La soule era un juego de pelota que se practicaba a través de los prados, los bosques, landas y hasta las villas o estanques. El fin era devolver el balón en un lugar indicado, el fogón de una casa por   11 ejemplo. En ciertos casos, hasta había que mojar el soule en una fuente antes de alojarlo en la ceniza. El juego era pues sólo una galopada inmensa entrecortada de peleas  más o menos encarnizadas.

El instrumento de juego podía ser una pelota de cuero, una vejiga de cerdo llena de heno, una pelota de tela o una bola de madera. Los estadios no eran necesarios porque eran deportes de plena naturaleza. Las parroquias no estaban en condiciones de construir un local o dedicarles un terreno de juego. Las reglas eran muy fluctuantes y las autoridades estaban contra la práctica de estos deportes. No obstante podemos señalar puntos comunes, como que la salida se efectuaba de un lugar fijo (el cementerio, una plaza, una ventana, el castillo, un prado). Las fechas de celebración solían ser a inicios del año, antes de la siembra, porque los "souleurs" no respetaban gran cosa.                        

Torneos y caza:

-A falta de guerra, el señor se distraía con los torneos. Los torneos, que más tarde se convirtieron en simulacros de combate en campo cerrado entre dos hombres, fueron en su origen verdaderas batallas entre dos tropas. En Francia, en tiempo de Felipe Augusto, un torneo reunió tres mil caballeros. Los adversarios se encontraban en campo raso y cargaban con furor.

Cuando una de las dos partes cedía, entonces, dice un testigo del torneo, empezaba la persecución encarnizada por los viñedos, los fosos y los bosques; entonces se velan los caballeros y las cabalgaduras que caían pisoteados por los vencedores y sus caballos, heridos y aniquilados.

-La caza era menos un placer que una necesidad. El señor cazaba para alimentarse y alimentar a sus hombres. Como la mayor parte del suelo era improductivo,  cubierto de bosques y pantanos, había poco ganado vacuno y lanar; rara vez se comía carne de vaca o de carnero. El alimento consistía principalmente en carne de cerdo, que de este animal había numerosas manadas en los bosques, en carne de cabrito y, en fin, la que suministraba la caza jabalí, oso, ciervo y corzo cuyos cuartos se Servían enteros.

-Esgrima

Al igual que el boxeo o la lucha, el esgrima es uno de los deportes de combate nacido de la guerra. Se deriva de los enfrentamientos en la batalla con arma blanca antes de las armas de fuego.

mil caballeros. Los adversarios se encontraban en campo raso y cargaban con furor.

9

Cuando una de las dos partes cedía, entonces, dice un testigo del torneo, empezaba la persecución encarnizada por los viñedos, los fosos y los bosques; entonces se velan los caballeros y las cabalgaduras que caían pisoteados por los vencedores y sus caballos, heridos y aniquilados.

-La caza era menos un placer que una necesidad. El señor cazaba para alimentarse y alimentar a sus hombres. Como la mayor parte del suelo era improductivo,  cubierto de bosques y pantanos, había poco ganado vacuno y lanar; rara vez se comía carne de vaca o de carnero. El alimento consistía principalmente en carne de cerdo, que de este animal había numerosas manadas en los bosques, en carne de cabrito y, en fin, la que suministraba la caza jabalí, oso, ciervo y corzo cuyos cuartos se Servían enteros.

CARLOS I Y V DE ALEMANIA

CARLOS I DE ESPAÑA    Y  V DE ALEMANIA

Carlos I de España y V de Alemania; Gante, Flandes, 1500 - Yuste, Extremadura, 1558, Rey de España y emperador de Alemania. Con él se implantó en España la Casa de    Habsburgo. Era hijo de Juana la Loca y de Felipe el Hermoso de Castilla. Fue educado en los Países Bajos por Adriano de Utrecht y Guillermo de Croy, recibiendo la influencia de los humanistas del Renacimiento (como Erasmo de  Rotterdam).                             

                                                        

 En 1515 asumió la gobernación de los estados de la Casa de Borgoña, que le correspondían por herencia de su abuela paterna; al morir en 1516 su abuelo materno, Fernando el Católico, heredó las Coronas unificadas de Castilla (a la que se había anexionado Navarra el año anterior y día a día se iban incorporando nuevos descubrimientos en las Indias) y de Aragón (con sus dominios mediterráneos de Nápoles, Sicilia, Cerdeña y el Rosellón). Y en 1519, al morir su abuelo paterno, Maximiliano I de Austria, heredó los vastos estados patrimoniales de los Habsburgo que llevaban aparejada la candidatura a la Corona imperial de Alemania, para la que efectivamente fue elegido aquel mismo año (aunque no sería coronado formalmente por el papa hasta 1530). Dueño de tan extensos territorios, Carlos asumió enseguida el proyecto de Gattinara    de restaurar un Imperio cristiano universal, para lo cual debía lograr una hegemonía efectiva sobre los restantes reyes de la Cristiandad. Ello le enzarzó en guerras continuas contra los rivales de tal hegemonía. Como rey de España, Carlos suscitó importantes resistencias desde su llegada al país en 1517, debido a su condición de extranjero, rodeado por una corte de extranjeros y con la mirada puesta en objetivos políticos que excedían con mucho los límites de la Península.

                                             La herencia de Carlos I y V de  alemania.

Su política poco respetuosa de la autonomía municipal, al tiempo que la perspectiva de un rey ausente durante largos periodos de tiempo y esquilmando al reino con impuestos para financiar sus empresas europeas, determinaron las insurrecciones urbanas de las Comunidades de Castilla (1520-21) y de las Germanías de Valencia y Mallorca (1519-24), que hubo de aplastar militarmente. Para aplacar los ánimos permaneció unos años en la Península, donde contrajo matrimonio con su prima Isabel de Portugal (1526), como le habían pedido las Cortes de Castilla.                                                   6

En cuanto a su lucha por la hegemonía en Europa, Carlos tuvo queenfrentarse como campeón de la Cristiandad contra el avance de los turcos, que bajo el reinado de Solimán II el Magnífico, avanzaron por los Balcanes hasta el corazón de Austria (primer asedio de Viena en 1529 y anexión turca de Hungría en 1541), al tiempo que Barbarroja hostigaba la navegación en el Mediterráneo. Carlos tuvo que librar también cuatro guerras contra el rey «cristianísimo» de Francia, Francisco I, en 1521-26, 1526-29, 1536-38 y 1542-44, motivadas por diversos contenciosos territoriales en Italia y los Países Bajos; Enrique VIII de Inglaterra y otros estados europeos (como Venecia, Florencia, Suiza, Dinamarca o Suecia) se aliaron ocasionalmente a Francia, temerosos de la hegemonía austriaca; e incluso el Papado (bajo León X y Clemente VII) luchó contra el emperador, quien no dudó en hacer que sus ejércitos saquearan Roma en represalia (1527). En la propia Alemania, la reforma protestante iniciada por Lutero en 1519-21 acabó con la unidad católica; Carlos se mostró inflexible con los príncipes protestantes, a los que exigió primero que retornaran al seno de la Iglesia (Edicto de Worms, 1521) y derrotó luego en la Guerra de Esmalcalda de 1546-47 (batalla de Mühlberg). Pero, finalmente, se vio obligado a reconocer la escisión religiosa (Paz de Augsburgo, 1555), mientras el Concilio de Trento (1545-63) iniciaba la «Contrarreforma» en el bando católico. Fracasado de este modo su proyecto imperial, Carlos abdicó en Bruselas en 1555, dejando a su hijo primogénito, Felipe II, los reinos de España y los estados de la Casa de Borgoña, incluyendo las Indias, Italia (Cerdeña, Nápoles, Sicilia y Milán), los Países Bajos y el Franco Condado; junto con dichos territorios,Carlos legaba a su hijo una Hacienda abocada a la bancarrota por los ingentes gastos de las campañas imperiales. Las tensas disputas en el seno de la Casa de Habsburgo le llevaron a desgajar de la herencia los estados patrimoniales de los Habsburgo en el centro de Europa, que pasaron a su hermano Fernando junto con la Corona imperial (1558), quedando separada desde entonces en dos ramas la Casa de Austria. Carlos, enfermo de gota, se retiró al monasterio de Yuste, donde murió.                

biografias

BIOGRAFIES

Damià Forment

Va ser a Saragossa, a la Basílica del Pilar, on va realitzar el seu primer gran encàrrec, el retaule per a l'altar major, molt semblant al que també va realitzar, en 1512 per a la catedral d'Osca.

                                                                                                                                             

Però potser, l'obra més important i polèmica és el retaule per al monestir de Poblet (Tarragona), que li va encarregar l'abat Pere Caixal, en alabastre blanc. El va fer entre 1527 i 1529, comptant amb molts col·laboradors. El van acusar de no posar bon alabastre i deficiències en la talla (sobretot ornamental), per la qual cosa no va cobrar l'estipulat en el contracte.                                                                                                                          

 El retaule està restaurat i és l'obra d'estil renaixement més important que té  el monestir de Poblet.

Va morir quan estava treballant en el retaule de la catedral de Santo Domingo de la Calzada.

Francesc Ribalta

(Solsona, 2 de juny de 1565 – València,  de gener de 1628) va ser un pintor barroc català influït pel tenebrisme, format en l'òrbita de la pintura escorialenca i establert des de 1599 a València, on en dates molt primerenques conrear un naturalisme d'encuny personal i intens clarobscur que arribaria a ser el senyal d'identitat de l'escola valenciana del segle XVII.

Situat cronològicament en els orígens de la pintura barroca espanyola, l'obra de Ribalta constitueix el vincle entre l'últim manierisme i les noves corrents barroques. Immers en l'esperit religiós de la Contrareforma, que ell plenament compartia, va enfocar els motius visionaris de la seua pintura amb tècnica naturalista, de tal manera que el sobrenatural semblés tenir lloc de la manera més creïble i proper a l'espectador, al qual posarà en contacte directe amb el succés miraculós gràcies a la senzillesa de les seues composicions, sense embelliments superflus.

Ignasi Vergara

Junt amb el seu germà Josep, va intervindre en la creació de la fundació de l'Acadèmia de Santa Bàrbara, origen de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i Escola de les Nobles Arts a València; va comptar amb els títols acadèmics de director general de la dita acadèmia i amb el d'acadèmic de mèrit de la de San Fernando de Madrid.

La seua obra mestra correspon a la portada del Palau del Marqués de Dosaigües de València, realitzada en 1744, seguint el disseny d'Hipòlit Rovira, en estil rococó; el marbre pertany a les pedreres de Ninyerola de Picassent. La iconografia d'aquest conjunt escultòric evoca la memòria de Pietro da Cortona, elaborada amb elements entrellaçats de la naturalesa i figures humanes de robusta contextura.

Va esculpir per a la portada barroca de la catedral de València un grup d'àngels venerant el nom de Maria.

                                            

El seu aire encara rococó s'aprecia en les formes de les escultures que s'alcen en la façana de l'església de les Escoles Pies de València, dedicades a Sant Joaquim, Sant Josep i el Xiquet i Santa Anna i la Mare de Déu, a més de les escultures en l'interior del temple representant els quatre evangelistes sobre la rematada de l'altar major.

Destaca el seu particular academicisme en la realització de l'escultura de Sant Antoni Abat de la portada de l'església de Sant Martí de València, realitzada entre 1750-1751 i en la de Sant Bru en la capella de la Universitat de València.

Altres produccions llaurades en fusta són la Mare de Déu de Portacoeli en la catedral de València, Sant Pere d'Alcàntera en el convent de Sant Pasqual a Vila-real i les imatges de Sant Jeroni i San Francesc adorant el Crucifix.

Consideració a banda mereix una de les seues escultures més clasiscistes, corresponent a la segona meitat del segle XVIII representant l'al·legoria de Carles III acompanyat de la Justícia i la Prudència que culmina l'actual Palau de Justícia de València.

                                                                                                                                                                

Josep De Ribera

El 17 de febrer de 1591 és batejat en l'Església de Santa Tecla de la ciutat de Xàtiva, Joan Josep de Ribera és fill de Simó i Margarida.

No se sap res de la seua infantesa i primera joventut, ni de la seua educació artística, tot i que hom creu que va ser deixeble de Francesc Ribalta o va ser seguidor del mestre en els anys de la seua formació (sense proves concloents). Tanmateix, en un estudi més atent a l'evolució de Ribalta, pot comprovar-se que les seues obres estan impregnades de la tradició escurialenca mentre que les primeres obres conegudes de Ribera transmeten un aspre naturalisme.

L'any 1616 va visitar la cort dels Farnesio a Parma, cobrant el llenç de "Sant Martí partint la seua capa amb el pobre" i es va interessar per l'obra de Correggio. L'any 1613 es troba a Roma, on va ingressar en l'Acadèmia de Sant Lluc. A Roma romandrà fins al 1616, ja que només es va anotar la seua presència en els registres parroquials de Santa Maria de Pópolo des d'abril de 1615 fins a març de 1616. El pintor residia en la Via Margutta, carrer on s'ubicaven els artistes, en companyia d'altres pintors desconeguts i en la "casa del flamenc", la qual cosa pot explicar el seu contacte amb la important colònia d'artistes flamencs i holandesos residents a Roma.

Al maig de 1616, el trobem lliurant a l'Acadèmia de Sant Lluc "l'almoina promesa diverses vegades" i al juliol d'aquest mateix any rebrà a Nàpols un pagament pel seu llenç de Sant Marc. D'aquesta manera, és protegit pels Farnesio despertant les enveges dels artistes locals. El seu prestigi es va estendre malgrat portar una vida una mica llicenciosa, gastant més del que guanyava i contraient deutes que l'obliguen a partir cap a Nàpols.

En aquesta ciutat és on va desenvolupar tota la seua carrera pictòrica, a més contraurà matrimoni al novembre amb Catalina Azzolino, filla d'un acabalat marxant i pintor, amb la qual va tindre almenys cinc fills. Va gaudir de la protecció dels virreis. Aquesta protecció estava lligada a un afer: se suposa que amb l'arribada del nou virrei va haver-hi una concentració multitudinària en la plaça del Palau però no per a rebre el virrei sinó perquè Ribera va exposar el seu quadre de Sant Bartomeu. També va gaudir de la protecció de diverses congregacions religioses, que el van adoptar com a pintor de cambra. Aquest fet acredita la seua vinculació als estaments oficials i la creixent estimació. Per tot això el pintor s'assenta en la ciutat, on rep encàrrecs i treballa activament.

Aquesta intensa activitat va ser aconseguida no tan sols per la seva qualitat, sinó per les accions d'extorsió i sabotatge que, els coneguts com

                      

"el clan de Nàpols", format per Bellisario Corenzio, Giambattista Caracciolo i el mateix Ribera feien als artistes que no eren de l'escola de Caravaggio. El primer era grec i originalment un alumne d'Arpino; el segon, un napolità i devot de l'escola de Caravaggio. Entre les víctimes de les seves intrigues es trobaven Annibale Carracci, Giuseppe Cesari, Guido Reni i Domenichino. La mort, el 3 de setembre de 1652, el va sorprendre al barri de Mergelina, en un extrem del golf, al qual s'havia traslladat buscant, potser, descans, lluny del rebombori de la ciutat, ensanguinada per la repressió.